Una de les limitacions a l'arbitrarietat en la redacció de les normes és el necessari control dels fets pels quals s’executen les accions administratives. Sense constatació del fet l’actuació no té sentit. Tota regulació ha de comptar amb eines que garanteixen l’existència o no dels fets.
No és possible constatar un fet futur per la seva intrínseca inexistència, per tant, tota disposició que l’apel·li obre un marc arbitrari amb impossibilitat de regular una discrecionalitat.
A, més, l’administració, autoritat o funcionari que proposi, defensi, dicti o executi regulacions sobre la base de l’absència de control del fet determinant promou l’arbitrarietat i les actuacions prospectives. Si, a més, s’actua amb coneixement de l’arbitrarietat que promou, l’administració, autoritat o funcionari pot incórrer en delicte.
Article 3 de l'ORCCS implica poder sancionar conductes o activitats que afectin o puguin afectar negativament la convivència i el civisme.
Per exemple:
Cridar molt fort pot afectar la convivència i el civisme, però no pot estar prohibit o sancionat si no afecta negativament ningú.
Amb aquesta ordenança, un agent de l'autoritat pot sancionar-nos per cridar en una plaça buida o cridar-li a un tren que passi.
Aquesta arbitrarietat és molt fàcil d'evitar, només cal treure l'expressió «puguin afectar» de l'article 3.
